Míriam Cano, escriptora, poeta i traductora: "Per Sant Jordi te n’adones que el teu ofici és una festa"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 595, abril 2024, pàg. 12-14

Míriam Cano (Molins de Rei, 1982) és escriptora, traductora, periodista i co-directora de l’Escola de literatura Bloom de Barcelona. Te tres poemaris publicats (Buntsandstein -premí Martí Dot de poesia 2012-, Ancoratge -edicions Terrícola, 2016-, i Vermell de Rússia -edicions La Breu, 2020), i en aquesta entrevista ens anuncia que ben aviat gaudirem d’un llibre de viatges i d’una novel·la seva.

De petita recordes què volies ser? 

 Aquesta pregunta me la feia la meva mare i jo contestava que volia entendre el món. Llavors ella em deia: “Has de ser biòloga”, però jo li contestava: “no, és que a mi m'agraden les coses que passen en el món”, i ma mare: “Ah, doncs, aleshores has de ser periodista o escriptora!”. I així va ser com, quan vaig ser en edat universitària, em vaig encaminar cap el periodisme, si bé després de fer els dos primers cursos el vaig deixar per fer la carrera d’Humanitats. En aquell moment volia ser periodista cultural i vaig pensar que la filosofia, la literatura i l’art em donarien un millor bagatge. 

Quina va ser la teva primera feina?

 La primera feina que vaig tenir va ser un estiu en una fàbrica al barri de les Conserves, que va ser la primera vegada que em vaig dir: “Míriam, estudia molt perquè no vols treballar tota la vida en una fàbrica”, perquè va ser molt dur. De seguida vaig fer de monitora a casals d'estiu, vaig treballar a casals de la Generalitat, al centre cívic de la Riera Bonet, d’administrativa a la Universitat Pompeu Fabra durant deu anys ben bons, i finalment professora a l’Escola Bloom de Barcelona, de la qual en soc co-directora des de fa tres anys amb en Borja Bagunyà, el meu soci. Entremig també vaig viure una època a Londres. 

Amb 23 anys vas marxar de Molins de Rei i vius al barri de Sants de Barcelona. Quan et pregunten d’on ets, què respons?

 De Molins de Rei, és clar, però dins de Barcelona defenso Sants perquè espero no haver-me’n de moure. Em fa molta gràcia perquè, a la Biblioteca Vapor Vell de Sants, i a la Biblioteca El Molí de Molins de Rei, els meus llibres són a l’apartat d’autors locals. Els dos llocs em consideren una autora seva! A mi la ciutat m'agrada, i el poble m'agrada, però he de confessar que hi estic molt bé a la ciutat.

Penso que ha de ser difícil obrir-se camí en el món de l’art, en aquest cas de la literatura. 

 

 He conegut escriptors i artistes que no els cal gran cosa per viure. Però també n’he conegut que venen de bona família i tenen herències i vivenda en propietat. Ser escriptor i no haver de pagar lloguer a Barcelona, o a Molins de Rei, ja et situa en un altre lloc. Els que hem de pagar lloguer hem de fer altres coses. Jo tinc durícies als canells de tant traduir! No sé com dir-ho però no és una vida bohèmia.

Però sí que hi ha l'estereotip de l’artista bohemi.

 Aquesta idea de la vida desordenada, de l’artista que arriba al límit, que fins i tot es suïcida, tot això crida molt l’atenció i va molt bé per fer pel·lícules. Però la realitat és una altra, per exemple, Philip Larkin era bibliotecari, T.S. Eliot treballava en un banc … Aquesta idea de l'escriptor maleït l'hauríem d'anar superant. Jo, per exemple, reivindico molt Herman Melville, un dels grans escriptors del segle XX amb obres com “Moby Dick”, “Bartleby” o “Benito Cereno”, que els seus contemporanis no van valorar fins al punt que ell mateix va decidir plegar d’escriure. Els darrers vint anys de la seva vida se’ls va passant treballant a la duana del port de Nova York. 

Com resols el conflicte de que gran part de la cultura ha estat feta per homes?

 Això no no només passa en el món de la cultura. Fa poc vaig fer una conferència sobre Marguerite Yourcenar, la primera dona que va entrar a l'Académie Française després de 375 anys de no admetre-hi cap dona. En aquell moment tant solemne va dir que li agradaria desaparèixer i “deixar pas als fantasmes de totes les dones que m'han precedit”. És a dir, no és que les dones no fessin literatura, és que els homes s'encarregaven de tapar tot allò que feien. Hi ha un llibre que vaig traduir de Joanna Russ, que es titula “Com destruir l'escriptura de les dones”, on s’expliquen tots els mecanismes que el patriarcat i el poder han utilitzat per invisibilitzar-nos. No és que la literatura estigui feta només per homes, és que hi ha un munt d'obres escrites per dones que no han tingut l'oportunitat de transcendir perquè se les ha vetat.

En els teus poemaris, m’ha sorprès molt la profusió de cites literàries, fragments de cançons, referències cinematogràfiques, etc, que poses a l'inici de molts poemes. Són pistes per al lector?

 No sé si són pistes. Poden ser-ho. En tot cas és el meu diàleg amb d’altres obres. Jo al final vaig acabar escrivint perquè havia llegit molt, havia escoltat moltes cançons, havia vist moltes pel·lícules … i amb totes elles hi dialogo i, a vegades, acaben inspirant un poema. A mi m’agrada molt pensar que el poemari no s’ha fet sol, que s’ha pogut fer gràcies a molts d’altres que ja hi eren abans que jo. D’altra banda, la meva generació poètica té molt clar que no viurà de la poesia, amb el que escrivim sense solemnitat ni transcendència.  

Les explicacions i comentaris que feu els autors en els recitals de poesia trobo que són fonamentals per la comprensió dels poemes. 

 A mi em sembla que no cal comprendre tant, que és una qüestió d'entrar-hi o no entrar-hi. És a dir, no es tracta d’entendre el que jo he volgut dir, sinó entendre el que tu vols entendre. O el que a tu t'arriba. Hi ha poemes d'altres autors que m'impacten d'una manera determinada, i després, quan em diuen el significat, no té res a veure amb el què jo havia entès, o amb el què m'havia impactat. No hi ha un únic significat per les coses. Tu et quedes amb una frase, un vers, o el poema et ressona d'una manera, i si després jo t'explico el fet que va suscitar aquell poema diràs: “Ostres, és que jo l'havia vist d'una manera diferent”. Per tant, no hi ha una única interpretació, penso. En el meu cas, un poema sempre respon a un fet o a un procés viscut, que després de fer-me moltes preguntes per comprendre’l, intento destil·lar-ne la part universal per convertir-lo en quelcom que pugui interpel·lar i tenir sentit també per als altres. Si no fos així un poemari seria com un dietari privat. Tot aquest procés d’elaboració demana molt de temps, no tenir cap pressa i tenir molta paciència.

L’any 2010 els telèfons mòbils intel·ligents de pantalla tàctil van venir per quedar-se. Tot apunta que els nascuts a partir d’aquesta data, en general, no seran grans lectors. Et preocupa que a la llarga us quedeu sense públic? 

 A mi no m'ha de preocupar si els meus llibres es venen o no, el que m'ha de preocupar és tenir coses a dir i escriure-les. Jo seguiré escrivint encara que no publiqui perquè no surt a compte. Per exemple, ara hi ha molta controvèrsia amb la intel·ligència artificial i les traduccions, però jo crec que han de passar molts anys perquè una traducció feta amb intel·ligència artificial pugui equiparar-se a una traducció feta per una persona. Els temps canvien i llegirem coses diferents. Potser la poesia tindrà més presència a nivell escènic de recitals i no es llegiran tants llibres. No ho sabem. A mi, el que de veritat em preocupa és que es perdi l'atenció, perquè amb això sí que es perden moltes coses. 

Dius “atenció” quan tothom està preocupat per la manca de “comprensió lectora”. 

 Perquè abans de la “comprensió” hi ha d’haver l’”atenció”. Tota aquesta dependència de les pantalles ens està prenent l'atenció, no només als adolescents, també a la gent de la nostra edat. Ens distraiem molt més, ens costa més llegir novel·les llargues, que siguin més profundes … Jo ho veig amb els meus alumnes. I pel que fa a la “comprensió”, bé, si no t'encarregues de tenir el teu propi bagatge difícilment comprendràs no només un llibre, sinó una pel·lícula, una obra d'art, o el que sigui.

Què li diries a un preadolescent per convèncer-lo de que llegeixi?

 Mira, a mi m'agrada molt llegir, i llegir m'ha donat moltes coses, però entenc que no té perquè agradar-li a tothom. Hi ha gent que l'aprenentatge el troba per d’altres vies. De fet, i que no se’m mal interpreti, penso que el ser un gran lector està sobrevalorat. Amb això vull dir que llegir molt no et fa ser millor que els altres. Per exemple, a mi també m'agrada cuinar i això no em fa especial. Ningú diria que soc una persona més culta perquè faig un bon fricandó, oi? A mi el que em preocupa de veritat és la idiotització, l'aïllament, i que no es tingui ni cap interès ni cap curiositat per res. Mira, el meu fillol, en Ferran, és mallorquí, i recordo que quan tenia tres anys anàvem amb la barca i m’explicava com es pescava cada peix i sabia fer els nusos com ningú. En Ferran té habilitats que jo no tinc i a en Ferran no li agrada llegir, i no passa res. Ja li agradarà una altra cosa.

Quins records tens de la teva vida a la vila?

 Ah, increïbles! Jo no seria qui soc si no hagués viscut a Molins de Rei. Si no hagués viscut en un lloc on hi ha tant de teixit cultural, tanta gent que està atenta a les coses, segurament m'hagués costat més arribar on he arribat, i n'estic molt agraïda. Destacaria el meu pas per l’esplai l’Agrupa, durant molts anys com a nena i després com a monitora, o el meu pas per Ràdio Molins de Rei, que m’hi vaig plantar un dia amb catorze anys perquè volia estar al control de so, i el director, en Miquel Armengol, em va empentar a fer absolutament de tot: cobrir nits electorals, fer entrevistes … Allà hi érem una colleta de joves - l’Ignasi Termes, la Sílvia Artés, l’Oriol Romeu, la Txell Campmajó-, i el Miquel ens deixava campar amb el que en vam aprendre moltíssim. Per exemple, jo detestava la meva veu i va ser ell qui em va fer confiar en mi. Només et diré que quan vaig fer la primera prova de locució a la carrera de periodisme el professor em va dir que no calia que tornés més a classe! També recordo el tècnic de so, en Josep Montano, que va ser qui em va ensenyar tot el que sé d'edició de so i que després m'ha anat molt bé. I també vull destacar el meu pas pels Pastorets i els diferents directors que vaig tenir: En Pere Raich, que va ser qui em va ensenyar a vocalitzar, sense això ara no podria treballar del que treballo; en Joan Cedó, que em va fer confiar en el meu físic per fer el personatge de Raquel, que jo em pensava que no podria fer mai; en Cesc Vives i tantes d’altres persones, com per exemple, la Genoveva Català, que quan era regidora de cultura va confiar en mi amb només quinze anys per començar a fer presentacions de pel·lícules el Dia de la Dona, o per ser jurat del Premi literari Mercè Rodoreda … 

També tens un passat a la nostra revista El Llaç …

 Això va ser quan tenia quinze anys, tot just començar l’Institut. Havia començat a col·laborar a Ràdio Molins de Rei però també em venia de gust escriure, i la Laia Rodon, que és un any més gran que jo, va parlar amb el seu pare -en Pere Rodon- que estava a la revista El Llaç. I així va ser com vam començar ella i jo a col·laborar-hi. Una vegada va ser molt divertit perquè va venir en Jordi Pujol a inaugurar l'Escola Virolai i em van trucar un dissabte al matí i em van dir: “Míriam, ve el Jordi Pujol, a veure si podeu anar-hi”. I com que érem tan mones, la Laia fent fotos i jo de reportera, amb només setze o disset anys, el cap de gabinet de l’Ajuntament ens va fer passar amb tots els periodistes de TV3, Telecinco, Antena3, … Hi ha una foto, que va fer en Guillem Urbà, on sortim la Laia i jo entrevistant en Jordi Pujol, i que és una foto molt mítica! Després a El Llaç s’hi va afegir més gent jove, d’entre quinze i divuit anys, i el llavors director de la revista, en Josep Ferrer, ens va proposar fer un suplement juvenil. En Pere Rodon va dissenyar un logotip, ens va fer tota la maquetació, i primer eren quatre pàgines, després en van ser sis, … i ens ho vam passar molt bé! Va ser una època molt divertida. 

Creus que a Molins de Rei hi ha una especial sensibilitat per la poesia?

Jo crec que déu-n’hi-do. Mira, el primer premi que vaig guanyar va ser en un concurs de poesia del poble, el premi Mateu Janés que convocava Ràdio Molins de Rei, a l’edat de quinze o setze anys. I la Setmana de Poesia a les Cases, que organitza el Toni Moreno, ja va per la novena edició!

Què significa per tu la diada de Sant Jordi? 

 Tinc dos dies preferits, el dia del meu aniversari i el dia de Sant Jordi. Per mi és com una festa major. No només pels llibres, perquè de llibres en compro tot l'any, sinó per l’atmosfera que es respira al carrer. És un dia de sortir, de veure gent, i ser feliç perquè el teu ofici, la literatura, és una festa.

Vols adreçar algun missatge als lectors d’El Llaç? 

 La premsa i les revistes en paper depenen molt de les subscripcions perquè les vendes a quioscos i llibreries són molt minses. Per això demanaria als subscriptors d’El Llaç que es mantinguin ferms en el suport a la revista, i als lectors que no n’estiguin subscrits, que s’hi subscriguin. Sempre passa allò de que no valorem el que tenim fins que ho perdem o desapareix, i llavors tot són lamentacions.

Entrevista a Meritxell Campmajó, responsable de l’Àrea de justícia, comunitat i inclusió social de l’Institut de Treball Social i Serveis Socials (Intress)

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 594, març 2024, pàg. 10-12

 Meritxell Campmajó Garcia (Molins de Rei, 1980) va treballar entre el 2012 i el 2023 en l'àmbit de la justícia, dirigint el programa de Mesures Penals Alternatives i essent una de les impulsores del programa d'acompanyament postpenitenciari. Graduada en Treball Social per la Universitat Ramon Llull, i amb un Postgrau en lideratge i innovació social, treballa a l’Institut de Treball Social i Serveis Socials (Intress). Tambe forma part de la Comissió d'Àmbit Penitenciari i Execució Penal de la Federació d'Entitats Catalanes d'Acció Social (ECAS), de la Taula de Participació Social.

De les moltes coses que feu a Intress m’han cridat l’atenció els tallers de “noves masculinitats”.

 Sobre el paper de la dona se n'ha debatut i se n'ha parlat molt, i més o menys, amb la seva incorporació al mercat laboral, el seu rol s'ha redefinit. En canvi, el rol de l'home, no. El paper de l'home continua tancat en l'estereotip del mascle fort, protector, proveïdor, que no pot perdre la feina, que ha de reprimir les emocions, no plorar en públic, etc. I si d'això no se'n parla, aquest antic estereotip continua funcionant. El moviment de les noves masculinitats intenta deconstruir aquests missatges, i arribar a la conclusió de que no hi ha un únic model d'home, que n'hi ha tants com homes hi ha al planeta, amb comportaments diversos, amb el que s'han de poder acceptar tot tipus de gèneres. 

A qui s'adrecen?

 Vam començar aquests tallers amb joves migrants, no perquè fos un col·lectiu que ho necessités més, sinó perquè el nostre Institut gestiona molts projectes de centres residencials de primera acollida, i vam rebre una subvenció de la Generalitat per fer-los. Després també els hem fet a homes nascuts aquí, a vegades de forma oberta, com ara al “Plural centre de masculinitats”, de l’Ajuntament de Barcelona, però sobretot el gruix de participants són joves que estan dins el circuit de justícia juvenil, i que estan complint una condemna, en aquest cas, per un tema relacionat amb la violència masclista. N’hem fet a cada província, en seus de l'àmbit de la justícia, i també a homes majors d’edat condemnats a una mesura penal alternativa, també per un delicte relacionat amb la violència masclista. El marc de les mesures penals alternatives només s’aplica si són penes inferiors a dos anys.  

Què hi feu en aquests tallers?

 Depenent de l'edat i les circumstàncies de cada grup acostumen a ser entre uns quinze i vint homes. Consten, generalment, de vuit sessions d'una hora i mitja o dues hores, depenent del grup. Els continguts els anem treballant de forma gradual amb l’objectiu de canviar actituds i intentar fer una transformació en el pensament de l’home, perquè es reqüestioni tot el que significa el model hegemònic de la masculinitat que porta a sobre, que és el model patriarcal. A partir d'aquí, en el taller fem exercicis, parts més lúdiques, parts més reflexives, i molts debats on introduïm temes com els estereotips de gènere, quins són els rols que se li atribueixen a l'home i quins a la dona, etc. L’objectiu és que se n’adonin de les limitacions vitals que els hi estan generant aquests estereotips. També treballem els trets culturals, perquè en el cas dels joves migrants és molt significatiu que el rol de la masculinitat ve condicionat en part per la seva cultura. Una altra cosa que ens trobem és que els homes molt masclistes no toleren l’homosexualitat. Quan a través d’aquests tallers detectem trets homòfobs també és un moment important per treure el tema i, d’alguna manera, ampliar la mirada. Com a mitjans fem servir murals, projectem vídeos curts d’animació -que n’hi ha de molt divertits per treballar aquests temes-, i també observem els biaixos de gènere a la premsa. Per exemple, “una dona mor en mans del seu marit”. Aquest titular no és normal, les dones no “moren”, són assassinades, que és molt diferent. I llavors també veiem com canvia la mirada si el fet és al revés, perquè llavors el titular és: “Una dona mata el seu marit”. I així, de mica en mica, ells aprenen a veure els biaxos masclistes que els envolten i que abans ni percebien. 

I al final del taller es constata un canvi significatiu de comportament?

 Com en tota intervenció cal avaluar-ne els resultats, i en aquest cas vam comptar amb el sociòleg independent Roger Mancho, el qual va preparar uns qüestionaris pre i post taller per comprovar si hi havia hagut una evolució en els participants. I sí, ens vam trobar que els nois que prèviament tenien unes actituds molt masclistes aconseguien baixar aquest nivell després de passar pels tallers. Les reflexions del seu informe ens han ajudat també a millorar-los. 

El vostre Institut també és pioner en introduir un programa que va néixer a Anglaterra basat en acompanyar persones que han comès delictes de tipus sexual contra infants. 

 Sí, aquestes persones tenen al seu voltant un professional i un cercle de voluntaris que els acompanyen, els escolten, i si detecten que hi pot haver una possible recaiguda, doncs donen l'alerta per anticipar i prevenir. Els voluntaris d'aquest programa han de tenir un grau de maduresa important, a part de que passen per uns processos de formació extensos, etc. La pedofília es pot tractar, el problema és que és un tabú social i costa molt de parlar-ne. I al final aquestes persones són gent que conviuen cada dia entre nosaltres, i hem de procurar que el què han fet no ho tornin a fer mai més. I una forma de tallar i evitar aquest tipus de maltracte tan greu, aquest delicte gravíssim, doncs és, precisament, acompanyar-los. 

Per què dius que és un tabú?

 Quan una persona detecta que sent una atracció cap a infants o adolescents, difícilment demana ajuda i ho porta en silenci. Hi ha un reportatge a TV3 on els defineixen com a pedòfils “abstinents”, és a dir, persones que són conscients del problema que tenen però que, com que saben distingir entre el bé i el mal, no actuen i no cometen el delicte. D’aquestes persones, les que demanarien ajuda no la demanen perquè socialment els hem classificat com a “monstres”.

Per això vau crear el programa PrevenSi?

 Sí, a través d’aquest servei aquestes persones disposen d’un telèfon on trucar i demanar ajut, i nosaltres els escoltem i en fem una derivació a serveis especialitzats de psicologia que els poden tractar. Per un tema de finançament només podem atendre el telèfon 20 hores a la setmana però tot i així rebem unes 90 trucades mensuals de persones que demanen ajut en primera persona! I són trucades que vénen de tot l’Estat, fins i tot de l’Amèrica del Sud! Per implementar el PrevenSi ens hem basat en programes similars que fa anys que funcionen en països més avançats que nosaltres. Fixa’t que a Alemanya vaig veure un cartell al metro que posava “si t’agraden els nens truca”. Imagina’t el rebombori que hi hauria si això ho féssim aquí a Barcelona! 

Com podem revertir aquest tabú?

 Jo vull pensar que la nova generació farà aquest canvi. Perquè, què és més eficaç per prevenir la violència sexual infantil? Negar-la i fer veure que no existeix? O fer-hi front i assumir que serà dolorós i que potser et trobaràs persones que no t'esperaves del teu entorn que l’han realitzada? El sociòleg David Finkelhor afirma que perquè hi hagi una situació de violència sexual infantil s’han de donar quatre condicions. La primera, que hi hagi una persona que tingui la motivació: “jo tinc un pensament i vull fer aquest acte”. La segona condició és que aquesta persona trenqui les seves barreres d’inhibició i justifiqui el delicte, per exemple, dient que és culpa de l’adolescent que l’ha provocat. La tercera és que no hi hagi un entorn que protegeixi l’infant evitant que aquesta persona hi accedeixi. I la quarta és que la víctima, quan es trobi davant la situació, no sàpiga com protegir-se. Ara com ara, com a societat només estem treballant en la quarta: Expliquem als infants el que és un abús perquè el sàpiguen identificar, i els diem que l’han de denunciar encara que sigui el pare, l’avi o el tiet. També s’ha de dir que com a societat ja hem començat a actuar sobre la tercera condició, i ara ja es demana a tot el personal que tracta amb infants un certificat d'antecedents penals sexuals. Però, en canvi, no estem fent res amb les “justificacions”, ni sabem com identificar aquestes persones pederastes o pedòfiles. 

Sí que s’ha avançat molt en tot el que són els protocols d’atenció a la víctima quan l’abús ja s’ha esdevingut, oi?

 Sí, de fet el nostre Institut és una de les entitats que gestiona els Barnahus – que significa “casa dels infants”-, un projecte copiat d’Islàndia i que ara s’acaba de posar en marxa a tot Catalunya. Es tracta d’espais agradables, semblants a una casa, amb un pati, una cuina, una sala d’estar, etc, on es porta la víctima acompanyada dels pares, o dels tutors en cas de que l’abús s’hagi produït a la família. En aquest espai s’hi desplacen els professionals de l’àmbit de la justícia per prendre declaració a l’infant. El jutge pot estar a la sala d’estar, o pot estar connectat en remot veient i sentint el que es diu, i així dóna garanties processals a la declaració, la qual s’enregistra i queda com una prova preconstituïda per fer servir en el judici. En aquest espai també hi ha una sala per si s'ha de fer una exploració a nivell mèdic o forense de l'infant. Fins ara, l’infant que es descobria, o que explicava, que havia patit un abús sexual, feia un veritable periple per hospitals, jutjats i comissàries, i havia de repetir moltes vegades el que li havia passat. Això el portava a una revictimització perquè cada vegada revivia l’experiència i el trauma. Ara, gràcies als Barnahus, amb una vegada que ho expliqui n’hi ha prou.

Què tenim pendent en temes d’igualtat a la nostra societat?

 Els homes i les dones majoritàriament s'han incorporat en el món laboral, però els homes encara no s'han incorporat de forma majoritària a l'àmbit de la llar o les cures. Fins que no arribi aquesta transformació segurament no podrem parlar d'un model igualitari. De totes maneres, hi estem anant. Per exemple, el fet que els homes puguin gaudir de quatre mesos d'una baixa de paternitat és un gran pas endavant. Perquè també penso que és ben trist que un home no pugui implicar-se en la criança del seu fill perquè el model patriarcal li ha construït un rol de proveïdor. Però com és que no heu sortit abans a reclamar que volíeu estar més temps cuidant dels vostres fills?

 És a dir, jo com a dona, en un moment donat, vaig decidir conscientment que preferia passar més hores a casa amb les meves filles que pas no ascendir a una determinada posició o càrrec de responsabilitat a la feina. I ho vaig decidir perquè no volia perdre'm el que significava la criança. 

 D'altra banda, per a la dona d’avui la renúncia a la criança és tan gran, i la renuncia a la carrera laboral és també tan gran, que sovint el que fa és no renunciar a cap de les dues. Llavors, per poder tenir temps de treballar i a la vegada criar, moltes dones el que fan és renunciar d’elles mateixes i es queden sense temps d’oci, per fer esport, per cuidar-se … 

 Què passaria si jo, de cop i volta, delegués absolutament tota la cura de les meves filles a la meva parella? Socialment això encara es critica molt més a la dona que a l'home. Si l'home treballa de 6 del matí a 10 de la nit, i després se’n va a jugar a pàdel, o en bicicleta, no és criticable, però si ho fa una dona, sí. I aquesta és per mi la gran diferència. Ha d'arribar el dia en què sigui indiferent si un home o una dona prioritzen la seva carrera laboral o la criança dels fills i filles. I això encara no passa. A les dones no se'ls tolera tant que deleguin la criança.

En moltes cultures del món la dona encara és una possessió de l’home i un objecte d’intercanvi. Aquí això també ens passava però ho hem revertit. Quina explicació hi trobes? 

 Per una banda, han estat molts anys de lluita, de picar pedra, de rebre molta crítica, i fins i tot repressió, per reclamar aquesta igualtat. Per l’altra, penso que les societats democràtiques porten a aquesta evolució. En països sense democràcia això és molt difícil canviar-ho. D’altra banda, aquests canvis són progressius i una generació porta a l’altra. Una mica és com la sexualitat. Fa quaranta anys era un tema tabú i ara, en canvi, som en un altre moment gràcies a que les generacions que pugen han rebut una altra educació. 

El masclisme acabarà algun dia a la nostra societat?

 Jo sóc optimista. Antigament estava molt assumit que perquè els infants es comportessin calia pegar-los, o donar-los una plantofada de tant en tant “pel seu propi bé”. Els nostres pares van aconseguir revertir això i a les nostres generacions ja no ens ha passat. Es va entendre que el maltracte físic no era educatiu. Amb el masclime, a la llarga, passarà el mateix, perquè, entre d’altres coses, als homes no us surt a compte. Jo dic moltes vegades que moren més homes per culpa del model patriarcal que no pas dones. Fixa’t, als homes què us diu el model patriarcal? Que heu de ser forts, que heu d’aguantar la beguda, que heu de prendre riscos per demostrar que sou “mascles”, que heu de saber barallar-vos … I al final què tenim? Doncs que moren molts més homes per baralles, per excés de velocitat, per consum de drogues, i per actituds com aquestes, que no pas dones. El model patriarcal us constreny molt i no us està ajudant! Si tu no “necessites” anar molt ràpid amb el cotxe per demostrar que ets més “mascle”, doncs tindràs menys probabilitats de patir un accident. I això és així. 

S’acosta Sant Jordi, ens recomanaries un llibre?

 Sí, hi ha un conte adreçat a nens de 4 a 8 anys, i que vaig regalar als meus nebots. Es titula “Els homes plorem” i el seu autor és en Joan Turu.

Antònia Castellana, primera alcaldessa de la democràcia a Molins de Rei: "L'atemptat a Carrero Blanco ens va canviar la vida"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 594, març 2024, pàg. 5

 El passat dijous 7 de març, Antònia Castellana –membre del col·lectiu feminista Les Heures i primera alcaldessa de la democràcia a Molins de Rei- va oferir a l’Espai Popular l’Escorça una xerrada titulada “50 anys de moltes coses” per donar a conèixer la història del moviment feminista molinenc. Per Castellana el punt d’inflexió va ser l’atemptat d’ETA contra l’almirall Carrero Blanco, del qual el passat 20 de desembre de 2023 en va fer 50 anys: 

“Aquell atemptat ens va canviar la vida. La dictadura va donar ordres d’escapçar el moviment antifranquista allà on pogués i aviat van arribar ordres de registre a tots els pobles. L’any 1973, hi havia a la vila un quarter de la guàrdia civil, una comissaria de la policia nacional i la guàrdia urbana, o sigui que estàvem ben vigilats! Van ser registrades la casa de l’Alfred Bofill, la casa del Buscà, la casa del Garriga, i no em voldria deixar ningú. Afortunadament, l’ordre de registre de casa meva anava a nom de Francisco Castellana, el meu pare, i jo els vaig dir que no hi era i que no podien passar, que el trobarien a l’Ajuntament on treballava. Així vaig guanyar temps i amb els companys vaig poder amagar i cremar tot allò que ens podia comprometre. Malgrat tot, van acabar trobant unes octavetes i es van endur el meu pare al quarter, on ja hi havia joves molinencs detinguts.  

 El meu pare sempre m’explicava que en sentir com estomacaven el Manel Palau, i d’altres, va demanar insistentment que volia anar al lavabo i d’aquesta manera va aconseguir que deixessin d’atonyinar-los. L’acusació contra el meu pare era d’un any de presó i va haver d’anar a judici a Madrid, al Tribunal de Orden Público. Però el judici no es va arribar a celebrar. El fiscal en va retirar els càrrecs quan va veure que el meu pare entrava acompanyat de l’alcalde Puiggarí i del secretari municipal. El pare de la Gemma Tribó també hi va anar com a testimoni, perquè aparcava el cotxe al garatge del meu pare, i la Parròquia també va escriure un document on li donava suport. La conclusió final va ser que el garatge del meu pare sempre estava obert i que qualsevol hauria pogut llençar allà aquelles octavetes. A la tarda tots van tornar a Molins de Rei. Sort que tota la causa anava a nom del meu pare perquè si arriba a anar a nom meu em trinxen. Això són coses que no s’obliden”. 

 En plena dictadura, els primer grup de dones es trobava sota el paraigua de la Parròquia amb el nom de “Grup de drets humans” i era un col·lectiu intergeneracional amb mares i filles, com la mateixa mare de l’Antònia, la Maria Aregall, o la mare de la Mercè Sellés, la Dolors Comelles. Amb l’assoliment de la democràcia, a les primeres eleccions municipals del 1979 l’Antònia va ser una de les 30 dones alcadesses que van sortir escollides a tot Catalunya, i tots els ajuntaments del PSUC van implementar mesures a favor de la dona, com ara els Centres de Planificació Familiar. “Recordo que la meva mare hi anava de voluntària, una dona que havia tingut cinc fills!”, va dir rient.

 Després de repassar d’altres fites del col·lectiu feminista molinenc, com la recollida d’aliments per als obrers de les moltes vagues que hi havia llavors a la comarca, la participació en l’organització a la vila del Congrés de Cultura Catalana, de l’Assemblea Democràtica, l’organització de xerrades i debats -un d’ells amb la Teresa Pàmies-, etc, l’acte va acabar amb un col·loqui on es va debatre en quin punt es trobava el moviment. 

 Mentre hi havia qui deia que els temps no es podien comparar perque moltes fites s’havien assolit i que, en conjunt, avui es viu millor que no pas fa cinquanta anys, d’altres feien èmfasi en que la utopia continuava igual de viva, però amb uns reptes majúsculs: “A la nostra època lluitàvem per la derogació de les lleis franquistes que anaven contra la dona, o pel dret a l’avortament, o per un centre de planificació familiar, i ho aconseguíem, vèiem els fruits de la lluita, ara, en canvi, els joves lluiten perquè s’acabi la guerra de Palestina, o contra el canvi climàtic, o contra l’especulació de l’habitatge, uns reptes molt més difícils i que han fet pujar la quimera molt amunt”, va declarar una assistent.

 La conductora de l’acte va recordar que l’Espai Popular l’Escorça és un espai ocupat, propietat d’un fons d’inversió “voltor” que pretén especular amb ell, i que el proper 11 d’abril els diferents col·lectius que hi són seran desallotjats. Actualment aquest local és la seu del Grup Excursionista Alternatiu (GEA), la plataforma SOS Rierada, Molins amb Palestina, i el col·lectiu feminista Les Heures.

Josep Cuscó Moyes, agricultor: "Amb els anys la Política Agrària Comuna s’ha anat pervertint"

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 593, febrer 2024, pàg. 8-9

 Els germans Josep i Xavier Cuscó Moyes són pagesos i comercialitzen les seves produccions d'hortalisses i fruita dolça al detall. Al mateix temps, el Josep és membre des de l’any 2009 de la Comissió Permanent Nacional del sindidat Unió de Pagesos, del qual n’es el responsable de la política territorial, l’aigua, els autònoms, els mercats municipals i les relacions amb les ONGs. Tambe és el representant del sindicat en el Consell d'Administració de l'Agència Catalana de l’Aigua (ACA). En aquesta entrevista conversem amb el Josep Cuscó (Molins de Rei, 1960) sobre l’agricultura a la nostra comarca i les reivindicacions que aquests dies estan fent pagesos catalans i de tota Europa.

Com definiries la vostra empresa?

 Som una empresa familiar formada pel meu germà Xavier i jo, amb unes terres de conreu de 3,5 hectàrees de superfície, en les que produïm hortalisses, verdura i fruita, bàsicament préssecs, prunes i pomes. Aquesta producció la venem al detall en una parada del Mercat de Sabadell els dimarts, dimecres, divendres i dissabte. Els dissabtes al matí també som a la plaça del Mercat de Molins de Rei en l’anomenat “Mercat de pagès”, junt amb la resta de pagesos de la vila.

Pel que veig tot són conreus de regadiu. Com es fa el reg?

 A través del Canal de la Infanta, el qual pertany a la Junta del Real Canal de la Infanta Luisa Carlota de Borbón, una entitat privada que té la seu central a Barcelona. Allà és on es fan les reunions dels diferents propietaris en les quals Molins de Rei hi té dos representants. A través d’aquesta infraestructura hidràulica els diferents pagesos del marge esquerre del riu reguem els nostres trossos per torns. 

El reg es fa per inundació?

 Sí, perquè som en una zona deltaica i tenim un aqüífer a sota. Amb l’ACA vam acordar que el reg per goteig no era prioritari aquí. L’avantatge de regar un terreny pla per inundació és que l’aigua s’escampa i s’infiltra de nou cap a l’aqüífer tornant-lo a carregar. D’altra banda, en aquesta infiltració l’aigua també fa baixar les sals minerals, fet que evita la salinització del sòl.   

Per què? 

 Quan es rega per goteig l’aigua es concentra en uns punts concrets, i això fa que la sal que té el sòl pugi dels estrats inferiors cap a la superfície, amb el que cal fer uns tractaments de neteja per evitar que el sòl es salinitzi i deixi de ser fèrtil. En canvi, quan regues per inundació, fas baixar avall la sal dels minerals que l’aigua dissol.

Tenint el el reg assegurat a través del Canal de la Infanta no us fa patir que no plogui?

 Home, és clar que ens fa patir! Les plantes, encara que les reguis, sempre agraeixen que hi hagi pluja perquè es netegen per dalt i creixen amb més vigor. A part, la pluja és fonamental per netejar els arbres fruiters de la pols i la contaminació. És clar que qui més pateix la manca de pluja és el conreu de secà, que està treient unes collites molt minses. A la nostra comarca això ho veiem a les zones de muntanya, a Torrelles de Llobregat, per exemple, on hi ha una gran plantació de cirerers. Abans plovia cada quinze o vint dies, o podia estar un mes sense ploure però sempre acabava fent alguna cosa, ara en canvi potser estem dos mesos, o dos mesos i mig, sense veure ni una gota. D’altra banda, l’any 2008 ja vam viure una sequera semblant i llavors sí que ens va agafar desprevinguts. Ara, en canvi, gràcies a les mesures que es van prendre, s’ha pogut dossificar la campanya de reg i allargar-la tot i fer més de 40 mesos que no plou, o que plou per sota de la mitjana. Ara bé, si no plou, això canviarà i també tindrem limitacions.

Als anys setanta del segle XX moltes famílies de la vila es dedicaven a la pagesia i ara ja no hi són. Per què?

 Hi ha diversos factors, la industrialització, el creixement dels pobles, les infraestructures de comunicació que ens han anat deixant sense terreny agrícola. A l’època que tu dius tot el polígon del Pla eren camps de conreu, i tot el barri sencer de la Granja també ho eren! A part d’això, també s’ha de dir que els pagesos de llavors tenien el pensament de que els seus fills no treballessin la terra i fessin una feina més còmode i segura de dilluns a divendres. Pensa que els pagesos treballem de dilluns a diumenge!

I com és que la vostra família encara s’hi dedica?

 Jo ho he fet sempre tota la vida. Ja ho havia vist fer a l’avi, als pares, ... Ara només em queda un any i mig per jubilar-me, i la meva filla no continuarà, o sigui que a la nostra família tampoc no hi haurà relleu. 

Llavors quin és el futur de l'activitat agrària a Molins de Rei?

 Sempre hi haurà algun pagès professional que segueixi, però no seran tants com hi havia abans. La societat ha de menjar, i algú o altre haurà de produïr-lo, i si hem d’esperar que el menjar ens vingui de l’altra punta del món ... anem malament! De fet, per això és va crear el Parc Agrari del Baix Llobregat, una reserva estratègica de sòl agrícola per impedir la urbanització total de la comarca i garantir l’abastiment alimentari.   

Enguany es commemora el 50è aniversari de la fundació del sindicat Unió de Pagesos, del qual tu fa quinze anys que formes part de la Comissió Permanent Nacional. Podries explicar-nos breument la feina que hi fas?

 Sí, concretament sóc el responsable de política territorial, aigua, autònoms, mercats municipals i relacions amb ONGs. Per política territorial hem d’entendre tota la legislació que afecta la pagesia, per exemple la Llei dels Espais Agraris, que buscava ordenar la gestió d’aquests espais a Catalunya. Pel que fa als autònoms, represento el sindicat a les taules sectorials que hi ha i que el govern convoca per discutir lleis que vol aprovar i que ens afecten. I finalment, en els mercats municipals, defensem els pagesos de les mesures que prengui l’Administració i que ens puguin perjudicar. Per exemple, a l’època de la pandèmia, van obligar a tancar tots els mercats municipals però van permetre obrir les grans superfícies. Això ho vam lluitar perquè era un contrasentit i al final vam aconseguir que ens deixessin obrir. També represento el sindicat al Consell d’Administració de l’Agència Catalana de l’Aigua (ACA), on es discuteixen temes com el tant per cent de regs, la quantitat d’aigua que es pot destinar a la ramaderia, etc.  

Aquesta entrevista l'estem fent en plena setmana de mobilitzacions de la pagesia a nivell europeu. Tu has format part de l’organització de les “tractorades” de protesta. Pots fer-nos una valoració de tot plegat? 

 Les mobilitzacions es van fer el 7 de febrer a Barcelona, el 13 de febrer, i el 21 de febrer a Madrid, i es van fer conjuntament amb la resta de sindicats estatals. Unió de Pagesos és membre de la confederació estatal Union de Uniones de Agricultores y Ganaderos. Els altres sindicats que hi ha són COAG (Coordinadora de Organizaciones de Agricultores i Ganaderos), UPA (Unión de Pequeños Agricultores y Ganaderos) i ASAJA (Asociación Agraria de Jóvenes Agricultores). A part de mobilitzar-nos, el nostre sindicat es va reunir diverses vegades amb el Departament d'Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya, on vam tractar diferents temes com ara com es compensaran els pagesos que no van poder regar a través del Canal Segarra-Garrigues i el Canal d’Urgell, etc ... I jo, com bé dius, m’he fet un fart de tractar amb el director general de la policia per preparar les “tractorades”, acordar les carreteres per les que passaríem, etc.

Arran d’aquestes protestes la Comissió Europea ha retirat el pla per reduir l'ús de pesticides.

 Aquesta mesura ha estat cosmètica perquè el Parlament Europeu ja havia rebutjat aquesta legislació que va presentar la Comissió sobre els fitosanitaris, els quals eren reduïts dràsticament al 50%,  i sense haver-ho parlat amb el sector! És com si retiressin de cop els medicaments pel mal de cap! Les plagues s’han de combatre, perquè si no et quedes sense collita. 

La Política Agrària Comuna (PAC) és un sistema de subvencions que té els seus orígens en la Europa devastada per la segona guerra mundial, on calia garantir l’alimentació del continent i al mateix temps assegurar que els països de la futura Unió Europea no es farien la competència entre ells.

 Exacte, calia garantir el menjar i al mateix temps limitar la producció perquè els preus no es disparessin, tot compensant els pagesos del sector del cereal i la ramaderia amb  subvencions. El problema és que amb els anys la PAC s’ha anat pervertint. La Unió Europea té molts interessos i per aconseguir avantatges de països tercers, o poder comerciar amb organitzacions com Mercosur, sempre ha fet servir com a moneda de canvi l’agricultura. Quan negocien a fora diuen: “A canvi d’aquesta determinada cosa que volem us deixarem vendre els vostres productes agrícoles i ramaders a Europa”, i llavors arriben aquí tot de productes a preus rebentats, que no compleixen les mesures de qualitat i control que sí que hem de complir nosaltres i amb els quals no podem competir. Aquesta competència deslleial, al costat de la pujada dels costos de producció, i la disminució de guanys per culpa dels preus imposats pel monopoli de les cadenes de distribució, és el que ho ha fet esclatar tot.   

Què és el que més t'agrada de la teva feina?

 Que treballes en plena natura i que és una feina que sempre és diferent. No és una feina encaixonada, rutinària, monòtona, on treballes engabiat ... A pagès hi ha molta incertesa, sempre estàs mirant el cel, no tens res segur, fas una plantada i no saps si la colliràs, i això fa que cada dia sigui nou i que t’aixequis sense saber què passarà. No hi ha mai una anyada igual! A part de que jo no només treballo al camp llaurant o plantant, també vaig a mercat ... D’altra banda, l’agricultura que estem fent ara no s’assembla en res a la que es feia fa seixanta o setanta anys: han canviat les llavors, les maneres de plantar ... Abans, per exemple, un arbre fruiter el tenies 40 o 50 anys, ara, en canvi, als 10 o 12 anys ja en fas una arrancada general per plantar-ne de nous, que faran més producció i seran més resistents. 

Josep Vidal i Pons explica en un llibre la seva experiència amb el Parkinson

 

Per Àngel Beumala
El Llaç, núm. 593, febrer 2024, pàg. 31

 Dimecres 14 de febrer es va presentar a la Biblioteca El Molí el llibre titulat “El Parkinson i un servidor”, del molinenc Josep Vidal i Pons, on explica la seva pròpia experiència amb aquesta malaltia. La presentació, realitzada pel propi autor, va anar precedida d’una intervenció de la neuròloga Matilde Calopa Garriga, de l’Hospital Universitari de Bellvitge.

 Actualment en Josep té 67 anys però va ser diagnosticat de la malaltia a l'edat de 46 anys i després de 5 anys en què havia començat a notar símptomes a la mà dreta: “Lògicament, quan comences a patir Parkinson a la quarantena és un impacte, perquè és una edat de la vida on s’està a ple rendiment laboral i tens moltes responsabilitats familiars, socials i de tot tipus, en el meu cas, pare de dos fills i amb un negoci propi, el qual vaig haver de deixar al cap de 10 anys de malaltia per incapacitat laboral”. 

 Actualment Josep Vidal porta quasi més de 20 anys com a pacient de Parkinson i té la sort de dur una vida bastant autònoma. Segons la doctora Calopa “el Josep hauria d’estar en una fase molt més avançada i el seu estat només s’explica per l'autocontrol amb el que ha portat la malaltia, el fet d'estar sempre vinculat amb associacions i grups d'ajuda mútua, comptar amb l'acompanyament de companys, amics i familiars, i sobretot ser positiu i mai no mirar amb pessimisme el futur”. 

 L’autor del llibre va manifestar que l’havia escrit per ajudar d’altres persones en la seva situació, i va lamentar que sigui una malaltia tan desconeguda quan només a Catalunya hi ha 29.000 persones afectades “que si els dividíssim entre els 947 municipis que hi ha a Catalunya tocarien a 30 malalts i mig per poble, amb el que hi hauria pobles que tindrien més malalts que ciutadans”, va afirmar amb ironia.

 El Parkinson és la segona malaltia neurodegenerativa en freqüència després de l’Alzheimer. L’afectació és a la zona del cervell on hi ha les neurones que sintetitzen la dopamina, un neurotransmissor que permet el control i la realització dels moviments. Per tant, els símptomes principals són el tremolor, la lentitud, i els problemes de marxa i equilibri. Ara bé, la malaltia també afecta d'altres àrees del cervell que tenen un impacte en l'esfera psicològica i psiquiàtrica dels pacients. Depressió, ansietat, canvis d'humor, trastorns anímics, insomni, somnolència,  problemes de memòria i concentració, entre d'altres, poden precedir amb anys els símptomes motors propis del Parkinson. Si bé l'edat dels afectats és al voltant dels 60-65 anys, també pot afectar gent jove fins i tot abans dels 40-45 anys. Actualment aquesta malaltia no té cura i l’únic que es pot fer és millorar la qualitat de vida dels pacients amb un tractament farmacològic. Malauradament, però, aquest sovint té efectes secundaris i pot portar a transtorns en el control dels impulsos, arribant a donar-se casos de pacients que cauen en ludopaties, hipersexualitat, o compra compulsiva. 

 La presentació del llibre va ser retransmesa en “streaming” i es pot recuperar a través del canal de Youtube de la Biblioteca El Molí.